A l'ombra del desgovern

Disparar i no amagar la mà

2009-02-03T00:56:00.003+01:00

Amb la fi de la segona guerra mundial, l’assemblea nacional de l’ONU va resoldre, l’any 1948 (any en què Orwell va escriure tan encertada novel·la com és 1984) la Declaració Universal dels Drets Humans. La declaració va ser motivada per la quantitat d’éssers humans torturats i morts en el transcurs de la segona Guerra Mundial. No cal dir que en aquesta assemblea, sotasignant i aprovant la declaració, es trobaven els EUA.

60 anys després, els Estats Units i Israel semblen haver format un club selecte de destrossa i mofa pública (però subtilitzada pels mitjans de comunicació, és clar) dels drets humans. L’entrellaçament d’aquestes dues nacions es troba en els sectors més alts dels lobbys de poder: les entitats més poderoses dels EUA (ergo, del món) estan controlades per persones d’ascendència jueva. D’altra banda, la posició estratègica d’Israel al Pròxim Orient interessa per finalitats militars (alimentant la paranoia terrorista) i pel control de l’explotació petrolífera, o més acuradament, de l’espoli petrolífer.

Estats Units, llicenciats per la seva pretesa supremacia respecte totes les altres nacions, i justificats pels foscos i poc transparents atacs de l’11-S, ignoren multitud de pretextos legals i nombrosos articles de la esmentada declaració amb la gran atrocitat que és el, literalment, camp de concentració de Guantánamo. Només fa falta observar els següents articles:

Article 5: Ningú no serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants.

Article 6: Tota persona té el dret arreu al reconeixement de la seva personalitat jurídica.

Article 7: Tots són iguals davant la llei i tenen dret, sense cap distinció, a igual protecció per la llei. Tots tenen dret a igual protecció contra qualsevol discriminació que violi aquesta Declaració i contra qualsevol incitació a una tal discriminació.

Article 8: Tota persona té dret a un recurs efectiu prop dels tribunals nacionals competents que l'empari contra actes que violin els seus drets fonamentals reconeguts per la constitució o per la llei.

Article 9: Ningú no serà detingut, pres o desterrat arbitràriament.

Article 10: Tota persona té dret, en condicions de plena igualtat, a ser escoltada públicament i amb justícia per un tribunal independent i imparcial, per a la determinacio dels seus drets i obligacions o per a l'examen de qualsevol acusació contra ella en matèria penal.

Article 11.1: Tots els acusats d'un delicte tenen el dret que hom presumeixi la seva innocència fins que no es provi la seva culpabilitat segons la llei en un judici públic, en què hom li hagi assegurat totes les garanties necessàries per a la seva defensa.

Realment esgarrifós. Només cal treure els ‘no’ i afegir-los allà on no hi són i es troba el manual d’actuació dels EUA a Guantánamo. No prou contents amb això, els Estats Units donen la vènia a Israel per cometre un dels genocidis més subtilment encoberts. L’ocupació sionista de les terres Palestines no n’ha tingut prou amb expulsar-los de la seva terra, sinó que a més a més, ha hagut d’oprimir-los, no només vulnerant els seus drets com a nació, sinó aïllant-los en matèria d’alimentació i recursos humanitaris. Una vergonya pública que no es detura malgrat manifestacions i que el pobre Sr. Ban Ki-moon no es cansi de demanar altos al foc. Un assassinat en massa que no serà condemnat per cap tribunal de ressò fins que no canviïn tan l’estructura com les persones que ostenten el poder d’aquest món.

"Mort al Borbó!"

2008-12-12T19:29:00.000+01:00

11 de setembre de 1714...Les tropes borbòniques, amb aproximadament un exèrcit 10 vegades superior a les tropes austriacistes, fa caure la ciutat de Barcelona. Amb el decret de Nova Planta, el 1716, s'aboleixen les institucions catalanes, apropiant-se així de les seves funcions. Arrel d'això, s'estengué un gran odi vers la monarquia, expressat en crits com ara 'mort al Borbó!'.

Aquest mateix crit fou pronunciat darrerament per el diputat d'ERC Joan Tardà, en un acte contra la constitució organitzat per les JERC. "Visca la República i mort al Borbó"...un crit que sembla que està portant molta cua al Sr. Tardà. La interpretació literal de la frase és realment dura, però ¿és possible pensar que un polític cridaria públicament a la mort del Cap de l'Estat Espanyol? Molta gent, i alguns mitjans de comunicació, ja tenien anteriorment l'etiqueta d'eixelebrat penjada del Sr. Tardà; no obstant, costa de creure que interpretin literalment la sentència. Creuen sincerament que tindria la follia de cridar públicament al significat literal de les seves paraules? Pensen que realment vol la mort del Rei?

La metàfora ens permet relacionar conceptes sense la intervenció explícita de nexes comparatius. En aquest cas, es tractava de comparar el desacord amb la monarquia l'any 1714 amb els nostres temps. I el que ens designa si hem d'avaluar la metàfora o el significat literal d'una expressió és el sentit comú i la situació extracomunicativa. Tanmateix, sembla que algunes persones i certs polítics i comunicadors, fan ús del sentit comú únicament quan els convé. Són els primers de trobar el sentit rebuscat a frases que no en tenen, i també experts en obviar sentit comú i context per interpretar literalment una sentència que pot resultar polèmica. Així s'expressa el diari ABC:

"El diputado republicano Joan Tardà volvió ayer a «cumplir» con los cachorros independentistas usando un lenguaje barriobajero y vacío de respeto a las instituciones. [...] quien con los ánimos encendidos cerró su discurso con un «¡Muerte al Borbón!» en pleno arrebato oratorio."

ABC, 07 de Desembre de 2008

Aquestes paraules, posades en la ment de persones amb poca formació històrico-cultural i poc esperit crític i de documentació, provoquen un fenomen i desencadenen un sentiment. Provoquen la generalització d'una persona amb tota una comunitat, i generen odi envers aquesta comunitat. I aquesta és, o certament ho sembla, la intenció de mitjans de comunicació com l'anteriorment citat: generar odi i disputes.

I sobretot sap greu quan persones com Federico Jiménez Losantos ens equiparen als catalans amb terroristes, tot dient: "El Gobierno español sólo habla con terroristas, homosexuales y catalanes. A ver cuándo se decide a hablar con gente normal". O quan Manuel Fraga Iribarne declara, molt recentment, que s'hauria de ponderar el pes dels nacionalistes "colgándolos de algún sitio". I aquestes expressions no tenen volta de full, ni segona interpretació, i no faran el rebombori que han provocat les paraules del Sr. Tardà. I a aquestes persones no se les insta a comparèixer davant la justícia per haver faltat al respecte a persones humanes. Sembla que la gent normal tinguem menys dignitat que el Rei. Quina vergonya de país...!

Perdona, ens coneixem?

2008-09-18T19:17:00.000+02:00

T’has preguntat mai qui ets? Jo sí, jo ho he fet, però mai he sabut trobar una resposta exacta a aquesta pregunta. Sempre penses que hi ha quelcom amagat dins teu, dins les persones en general…quelcom que desconeixes, que mai se t’havia manifestat. Passions, efectes, vicis, dèries, fal•leres…som éssers racionals? Podem arribar a ser tan irracionals que anomenem racional a un ésser els actes del qual no són sempre regulats per la raó. Perquè sinó, què de racional té entregar part o la teva llibertat completa a una altra persona; és a dir, en quina raó es fonamenta l’estimació, l’amor? Potser el problema de l’ésser humà, la seva no-realització i la sensació de manca de felicitat prové de l’afany irreprimible de racionalitat que té la persona humana. I aquest afany de racionalitat prové, sens cap mena de dubte, de la voluntat de conèixer-se a un mateix.

La racionalitat cau en un sense-sentit per un fet clarament visible. Quin és l’objectiu dels nostres actes? Quan aconseguim pensar un breu espai de temps, ens adonem que tots els actes es dirigeixen cap a la felicitat, pròpia i col•lectiva. La raó és fonamentada, justificada i dirigida per un sentiment! Un sentiment absolutament subjectiu, que pot estar governat per coses des de cert punt de vista inútils. Inútils? Foteses? Fins i tot sembla que haguem perdut la capacitat de valorar allò útil, de desgranar el pragmatisme de la falsa racionalitat. I és que no ens n’hem adonat, o si ho hem fet ho oblidem molt ràpidament, d’una premissa molt important: és la raó qui està al servei dels sentiments, i no a la inversa.

Això fa que, segurament, la persona humana sigui impossible de conèixer a la perfecció. No té perquè ser cert que un amic pugui arribar a conèixer-te millor que tu mateix, ja que tothom acaba analitzant els actes d’altres, inevitablement, a través del que es consideraria racional. Com podem, llavors, saber qui som? L’autorreflexió pot ser una manera d’intentar-ho, però mai descobrirem allò amagat que fins i tot pot sorprendre’ns a nosaltres mateixos. Què hauríem de fer? Potser es tracta de quelcom de què no ens hem de preocupar...potser hem de posar davant de tot els sentiments, apartar-ne la freda raó i llençar-nos a la bogeria, a la diversió i a l’amor.

Llengua en perill

2008-09-03T15:14:00.000+02:00

Realment és quelcom en què no ens fixem, no ens n'adonem i sovint li restem importància: sí senyors, la nostra llengua està en perill. No seria gens agosarat dir que el 80-90% dels parlants de llengua catalana sovint en fan un ús incorrecte, i si ningú fes l'esforç, seria pràcticament un 100%. No es tracta d'un ús incorrecte en quan a situació comunicativa (que és menys preocupant), sinó 'd'invasions', eufemitzades com interferències, provinents de la llengua castellana.

Els barbarismes fonètics, lèxics i morfosintàctics són presents en l'ús que fem de la llengua, i malgrat l'esforç que puguem fer, gairebé sempre se'ns escapa quelcom que no hauria d'escapar-se. Teòricament, l'esforç individual, lligat també a esforços col·lectius, hauria d'aconseguir 'purgar' el català d'aquestes interferències de la llengua castellana. Tot i l'esmentat esforç de moltes persones, no ens és possible. Aquesta impossibilitat té unes causes molt clares:

No hi ha consciència del perill que pateix la nostra llengua. El català pot desaparèixer degut a una progressiva substitució lèxica, morfosintàctica, i en menor grau, fonètica per part del castellà.
El català és desplaçat de molts àmbits comunicatius, ja sigui per persones que no es dignen a aprendre'l (o emprar-lo) o per persones nouvingudes que, per raons que actualment es comprenen, han preferit d'aprendre en primer lloc el castellà.
El bilingüisme imposat fa que el català sigui posat moltes vegades en un segon terme. L'oferta de premsa i de televisió és molt més àmplia en llengua castellana que en llengua catalana, quan a la nostra terra hauria d'estar, per posar un límit, equiparada.

I donat tot això, t'adones que és difícil viure en català. Sembla difícil anar a prendre quelcom a un bar i poder utilitzar el català. I el problema és que no ens alarmem, i hauríem de fer-ho. Trobo molt estrany que a una televisió presumiblement de llengua catalana puguis trobar-te un anunci en castellà. I encara més, semblarà una bestiesa, però trobo incoherent que no se subtitulin en català audicions en llengua castellana, cosa que seria una bona mesura per la convivència de les dues llengües i per evitar, en certa manera, la substitució que he esmentat abans. Però això semblarà una bestiesa perquè em fa l'efecte que molta gent no s'ha adonat que a la nostra terra, Catalunya, s'hi hauria de parlar català.